Tot escoltant la meravellosa BSO d’Up! a través d’Spotify.

Diumenge passat vam anar al cinema. Tot un esdeveniment: la cartellera ens somriu, vam pensar. I ens tornarà a somriure a finals d’aquest mes d’agost, quan s’estreni Mapa de los sonidos de Tokio, l’última pel·lícula d’Isabel Coixet i de l’estimat Sergi López. El proper 28 d’agost, si tot va bé, m’agradarà veure la pel·lícula i emocionar-me. Deixar que les seqüències caiguin sobre meu com una pluja intensa d’agost. I quedar-me al final tot veient els títols de crèdit, llegint-los i deixant-me endur per aquella màgia final, inexplicable, que resta dins teu quan acabes de veure una pel·lícula.

Deixant que la música, com un bàlsam embriagador, se t’emporti l’ànima i et converteixi en un improvisat personatge principal. Però hi hauré d’anar a les quatre de la tarda, un dia d’agost que no faci gaire bon dia per ser agost i a la sala de cine més buida de Ponent.

Amants del cinema, respectuosos amb el treball dels cineastes i gelosos del preu de la vostra entrada. També us hi heu trobat? Parlo de quan només ha passat un segon després del final de la pel·lícula. De quan tothom s’aixeca espitós com si li haguessin posat punxes a la cadira. Com si no notessin en absolut la màgia del cinema. Com si després de presenciar un drama, tots restessin impassibles, freds, insensibles a la història.

Llavors t’asseus més bé a la butaca i et quedes sol a la sala. Aleshores entra el servei de neteja, escombra als teus peus, crida, fa comentaris absurds, et mira malament i fa aquell gest tan passat de moda d’aclarir-se la gola. S’evapora la màgia, t’enfades i creus que li hauries d’haver dit que anés a escombrar crispetes allà on Jesucrist va perdre les espardenyes.

La propera visita al cinema haurà de ser en dia no comercial, allunyats de les multituds, dels crits i de la falta de respecte pel treball de centenars de persones. I el que més em preocupa, d’una manca deliberada d’emoció i sensibilitat. Estarem de sort si això només passa al cinema. Jo no hi poso la mà al foc.