Durant aquestes últimes setmanes qui més qui menys ha pogut fer una revisió dels modelets i els pentinats que han lluït alguns a la primera comunió dels seus cosins, nebots o néts. A mi també m’ha passat. I no és perquè hagi tingut d’acomplir un d’aquests rituals de pega, sinó perquè estic donada d’alta a Facebook com tot fill de veí, exceptuant tres o quatre amics de pes que reneguen contra aquesta nova forma de posar a l’aparador tota la nostra intimitat. I no els hi nego la raó.

“Tens Facebook?” Si fins fa uns anys la pregunta de moda era allò de “Em dones el teu telèfon?”, ara, a les discoteques d’arreu clama la quasi obligació d’apuntar-se a les xarxes socials. Segons les últimes dades que ha oferit la companyia de Mark Zuckerberg (ell n’és el fundador), Facebook ha assolit més de 200 milions d’usuaris actius a tot el món. Una xifra que impressiona si tenim en compte que la xarxa es va posar en marxa per als estudiants de la Universitat de Harvard.

La proliferació de xarxes socials com Tuenti, Facebook o Xing (per citar-ne una dirigida a professionals) no és un fet trivial a Internet. No cal fer de gurú per saber que convé adaptar-s’hi i de fet, les empreses ja comencen a posicionar-s’hi i a donar a conèixer les seves activitats i promocions periòdiques.

Tampoc cal tenir una bola màgica per saber que alguns usuaris en fan un ús irresponsable que pot portar-los-hi conseqüències poc agradables. Fa cosa d’uns mesos, una amiga em va confessar que no sabia com dir-li a una altra que deixés de penjar fotos de les seves sortides nocturnes per alguns bars de Mollerussa i qui sap si part de l’estranger. Per més inri, el responsable de les instantànies perd el temps etiquetant fotos amb els noms dels seus amics (inclosos els que no ho son) i el que és més greu, sense consultar-ho ni restringir els paràmetres de privacitat del seu compte o perfil.

Això fa que al cap dels dies, el nostre Facebook s’ompli de bodes, batejos i comunions de persones que ni tan sols coneixem o que no voldríem conèixer. Però això ja son figues d’un altre paner. Per no parlar de les fotos de menors d’edat (els fills i els nebots dels facebookers) que viatgen sense miraments cap a totes direccions.

Un altre conflicte obert en el que es para poca atenció té a veure amb les aplicacions. Estem parlant de tot el que fa referència a omplir la data del teu aniversari, alimentar un gosset insistent i virtual, respondre preguntes sobre els teus amics o fins i tot regalar un vermut de pega. Quan accedim a aquestes aplicacions, sovint generades per empreses amb molt ànim de lucre, posem a la seva disposició totes les nostres dades (les fotos de la comunió del nen incloses) i les de tots els nostres contactes, per a que ens continuïn oferint publicitat dirigida i qui sap què més.

En aquest sentit, no hem d’oblidar que Facebook és un negoci que com tots els de la seva classe, busca enriquir als seus fundadors (que per alguna cosa hi han treballat). No obstant, com a usuaris intel·ligents hem de saber gestionar la nostra privacitat i guardar-la amb recel. Perquè és nostra.

Foto de: Industrial Lord & Mano / Publicat a Platònic.cat

Fa dues setmanes es va aprovar al parlament francès la Llei Hadopi en virtut de la qual el govern de Sarkozy podrà tallar la connexió ADSL a tots aquells que hagin acudit més de tres vegades a la descàrrega de cançons o pel·lícules a través de xarxes P2P. Sí, aquelles que serveixen per compartir legítimament els nostres arxius.

En el nostre país la descàrrega a través d’aquestes xarxes no és cap delicte encara que així ens ho vulguin fer creure. Si a aquesta polèmica hi sumem la del controvertit canon digital, ens adonarem de que en aquesta història hi ha un únic protagonista i que la resta ballem al seu voltant. Es tracta de la SGAE (Societat General d’Autors i Editors), famosa organització privada que acull artistes tan prolífics com Teddy Bautista (n’és el president), Ramoncín o Ana Torroja, acusada per cert fa pocs dies d’estafar 700.000 euros a Hisenda. És la SGAE la que s’emporta a les seves arques el 10% de tots els concerts i el que és més sorprenent, l’impost de canon digital.
» Leer el resto de esta entrada..

Fa pocs dies vàrem conèixer l’existència de l’Expresso Book Machine. No és una màquina de cafè, no. Es tracta d’una impressora de llibres que amb cinc minuts imprimeix, guillotina i enquaderna el títol més inhòspit que et vulguis imaginar.

La màquina és un invent de l’editor nord-americà Jason Epstein i s’ha instal·lat a la llibreria Blackwell de Londres. L’expectació que ha causat ha estat màxima. I es que a més d’imprimir grans clàssics, l’Expresso es capaç de recuperar obres descatalogades d’un total de 500.000 títols a preus de llibre de butxaca. Un detall al que cal parar atenció.

Mentrestant, a l’altra banda hi ha qui lluita per l’idealitzat llibre digital. Durant les últimes setmanes també hem estat testimonis del llançament de l’Amazon Kindle 2, la segona versió del lector d’Amazon, l’espanyol Papyre 6.1 o fins i tot el Sony PRS-700, un model que va aparèixer a finals de l’any passat i que ja es ven al nostre país.

» Leer el resto de esta entrada..

Si féssim balanç de com han evolucionat les noves tecnologies després de deu anys, segurament no en tindríem prou amb un full en blanc. Hauríem d’anotar tots els canvis que s’han produït a la xarxa, pero també als telèfons mòbils, a les teles i fins i tot a les nostres llars.

Ara fa deu anys, la connexió a Internet era un ritual que s’havia d’acomplir amb diligència, després d’una llarga espera de sorolls estridents. La velocitat era un altre impossible i tot i amb això, carregàvem les primeres pàgines amb paciència i amb les papallones a la panxa d’un nen que desembolica regals.

Les coses han canviat molt després de deu anys. Ho han fet a la velocitat de la llum per a regalar-nos comunicació. Espais oberts on tothom pot exercir el seu propi periodisme: oferir les fotos del seu últim viatge al Japó, compartir la recepta dels canelons de l’àvia o explicar les seves vivències a través d’un blog personal.

Hem assumit els canvis com qui pren despreocupat cireres de l’arbre, madures i brillants que acaben amb un esclat de dolçor a la nostra boca. Tal com assaborim els fruits de la comarca. Les noves tecnologies ja són a l’abast de tots aquells que en saben fer un bon ús i que aprofiten, fins a l’últim recurs per a obtenir formació, cultura i coneixements. Platònic.cat n’és ple d’aquesta gent

Per això no puc deixar de felicitar a tots aquells que ja han fet possibles les primeres llums d’aquest projecte. Homes i dones del Pla d’Urgell que reben il·lusionats les novetats d’arreu i que amb lliçons d’humilitat i crítica sota el braç, fan possible que la comarca creixi fins a l’insospitat. Perquè l’important, a l’hora de les cireres, és collir-les a temps.

19/04/09

Platònic.cat